Etiqueta: El Mundo

El periodista Alexia Moya entrevista Josep Lluís Galiana en el suplemente ARTS del diari EL MUNDO-Comunitat Valenciana, 17 de setembre de 2018

Sons compartits és un llibre en el qual la poesia i els textos tenen en la música els seus fonaments. Està agrupat en tres seccions i la primera l’obrin tres poemes que van ser premiats en el 50 Certamen Poètic Festa de la Primavera: Acció sonora, L’ordre de l’emoció i Vigilant dels teus somnis; i el prologa la periodista Maria Tomàs.

Josep Lluís Galiana aprofita el seu bagage com a saxofonista i referent de la improvisació lliure, l’avant-garde jazz i la investigació etnomusicològica per abocar notes en els seus escrits i convertir la lectura en una experiència quasi musical a partir de l’experimentació amb sonoritats en les quals se submergeix, des de fa molts anys, en més de 30 treballs discogràfics, concerts i festivals a Europa, Amèrica i Àsia.

Treballa en el caos, en l’impredictible (abans que el significat derivara en desordre), l’estat inicial de la matèria de la que sorgeix l’ordre i també primer déu antic que va sorgir de la creació. En aqueixa imprevisibilitat atzarosa transita per a desenvolupar amb entusiasme la seua labor artística total: en la música, la poesia, en la seua editorial (EdictOràlia) o en el seu segell discogràfic (Liquen Records).

Com es gesta la idea del llibre ‘Sons compartits’?

La poesia sempre l’he tingut a prop i des de molt jove m’ha agradat abocar els meus pensaments, reflexions i sentiments als meus quaderns com una mena de descàrrega o despullament emocional. També com a exercici intel·lectual i joc creatiu.

Què aprofita de la seua experiència musical i artística en aquest treball?

Tot. No puc fugir del que sóc i d’estar immers en múltiples i diversos processos creatius. Escriure poesia és jugar amb els sons, dibuixar les paraules, intercanviar els colors, combinar les tímbriques, cercar noves polifonies, pastar textures… En realitat, es tracta d’una activitat molt musical.

Conjumina poesia i música, què va ser primer?

Tot al mateix temps.

Els conceptes d’improvisació i experimentació musical els ha aplicat de manera radical en aquest llibre?

Sons compartits no és tan sols un poemari. Encara que no hi ha un nítid fil conductor, sí es poden seguir algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius que s’entrecreuen tot al llarg del llibre. Cal destacar, no obstant, el seu caràcter fragmentari, la hibridació de gèneres literaris i sobretot la necessitat d’experimentar amb les sonoritats. Intente fer partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical, on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles, però sempre enriquidores i molt vitals.

Quines són les línies melòdiques recurrents?

El silenci, el temps, l’espai, el fragment, la grandesa de l’instant, la percepció, el sentit crític, una sèrie de llocs comuns i algunes figures culturals i artístiques transversals que m’acompanyen des de fa molts anys.

En el poema ‘Abans de…’ diu «Abans de cobejat patrimoni d’elits, la música fou popular acompanyament». On tenim el patrimoni musical ara?

En el món de l’espectacle i el show business; en l’obsessió per les audiències massives; en els revivals i la insistència en els repertoris històrics. No obstant això, sempre ha estat així, i la creativitat, les noves formes de fer música i l’autèntica pulsió artística es troben als carrers i als llocs i accions més recòndites, alternatives i autogestionàries.

En el text ‘Inmortalitat de l’instant’ parla de la improvisació amb altres músics: «El so flueix amb absoluta i radiant naturalitat…» Ha cercat aquest fluir en els seus textos?

M’interessa molt entrar en flux quan estic compartint sons amb altres, perquè no entenc la improvisació d’una altra manera. Escriure és diferent, perquè és una tasca solitària, però tot i així i com passa en qualsevol altra activitat quotidiana si no entres en flux no ets capaç de gaudir el que estàs fent. Quan arribes a eixe punt de màxima concentració en allò que estàs fent i tot comença a fluir és quan assoleixes eixe estat ingràvid, quasi nirvànic, d’autèntic alliberament d’un mateix.

Té ja en cartera nous autors i títols per a la nova col·lecció EdictOràlia poesia?

Sí, però és prompte per desvetllar noms. Al seu temps.

En el terreny estrictament musical Chaosophy, un ensemble d’improvisació lliure integrat per vosté i els músics El Pricto i Avelino Saavedra, ha publicat un disc editat per Liquen Records. Parle’ns d’aquest treball que porta per títol, ‘Who are these people and what do they believe in’?

Chaosophy està inspirat en el llibre Principia Discòrdia, en el discordianisme i en el Caos Sagrat com a condició natural de la realitat. La nostra música, que es mou entre el jazz avantguardista, la improvisació lliure i l’experimentació sonora, té una forta càrrega d’imprevisibilitat. És absolutament enèrgica i molt vigorosa i intenta moure la sang i les vísceres

El seu segell també ha publicat recentment ‘Critical sounds’, una selecció de peces electroacústiques de vosté i el músic suec Thomas Bjelkeborn, dos creadors de llarga i consolidada trajectòria artística. «Un treball impressionant» per a la crítica que també elogia el treball de Chaosophy.

Critical Sounds és un treball molt diferent al que faig amb El Pricto i Avelino Saavedra en Chaosophy. Fa molts anys que em fascina la creació electroacústica i treballar amb altres compositors com és el cas de l’artista Bjelkeborn. La nostra música posa en circulació tot tipus de textures i colors musicals. El nostre diàleg ens trasllada a la relaxació dels entorns, en que la pulsació gairebé desapareix, permetent una fluïdesa de les idees musicals i els materials sonors. Pense que és un disc emocionant, on l’energia no prové de la intensitat del so, sinó de la interacció entre el món acústic i l’electrònic, que transporta a l’oient a paisatges llunyans.